Adoctrinament d'infants a TV3

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a l’Estadi Olímpic de Montjuïc la Festa del Súpers. Als informatius de TV3 n’han fet un ampli seguiment; a criteri de la directora d’informatius -que deu saber molt bé què és noticia i què no i quins són els temes amb els quals s’ha de desviar l’atenció infomativa-, una notícia tan irrellevant com una festa infantil l’hem pogut trobar fins i tot a la sopa.

M’han cridat l’atenció les petites entrevistes que feien als infants presents a la festa; aquells nens eren robots, criatures parlant de conceptes dels quals ni tan sols en devien conèixer el significat. Ha estat demolidor veure com aquells cervellets vulnerables s’havien omplert de conceptes i idees precuinades sobre sostenibilitat mediambiental, reciclatge i d’altres ítems tan de moda, sense cap mena de criteri més enllà del d’adoctrinar en només dos dies.

Hi ha una corrent de pensament pollíticament correcte que ens diu què hem de pensar i què no i Televisió de Catalunya ha decidit fer la seva aportació a la rentada de cervells mundial. Ara ja gairebé ningú qüestiona el sectarisme i parcialitat amb la que TV3 informa de tant descarat que és. Dia rere dia podem comprobar com les notícies se’ns presenten de forma esviaixada i incompleta: això en cas de que ens arribi tal informació; molt sovint s’ignoren perquè tot i ser d’interès general hi ha una sèrie de poders fàctics molt savis que decideixen per nosaltres i donen instruccions sobre què es pubica i què no.

En aquesta gran empresa que és manipular l’opinió pública, adoctrinar i fer-nos dir i pensar el què volen, trobem un acte a priori inocent i superficial com la Festa del Súpers. El lema d’aquest any ha estat “fem un salt per canviar el món”. Sembla ser que hi ha un personatge sinistre anomentat Senyor Pla que es dedica a buidar els oceans, l’home del sac del segle XXI! L’objectiu inicial no és que els nens es concienciïn sobre la necessitat de conservar el medi ambient, cosa indiscutible sinó que s’arribin a sentir culpables perquè la mama els porta en cotxe al col·legi enviant així tones i tones de CO2 a l’atmosfera o perquè el papa els envolica l’entrepà de l’hora del pati amb paper Albal. L’objectiu final és estovar cervells el més aviat millor amb qualsevol idea sectària i políticament correcte ja que com més aviat s’hi acostumin, més fàcil serà conduir els xaiets un cop arribats a l’edat adulta.

Com es pot ser tan miserable d’adoctrinar així a criatures inocents? Alguns en diran educació en valors; jo en dic una indecent intromissió en l’ofici de ser pares i una estratègia per fabricar generacions de cervells controlats a distància i sense esperit crític.

Mercè Escarrà


Tweet

Llegir més »

Santi Vila i la Guàrdia Civil

El candidat que Artur Mas ha escollit perquè representi CiU a les comarques gironines cada dia em sorprèn més. Com a exmilitant de Convergència ja vaig denunciar públicament en el seu dia que qualifiqués de deriva grotesca i radical el sentiment independentista de molts convergents de bona fe i que es presentés com un catalanista còmode amb Espanya. Vaig abandonar CDC el passat mes de juny just quan el mateix Santi Vila va fer grans apologies de les curses de braus, especialment amb el seu vot negatiu a la ILP sobre l´abolició d´aquestes al Parlament de Catalunya. Després de la sentència de l´Estatut vaig decidir entrar a militar a Solidaritat Catalana per la Independència des del minut zero per l´amistat i la confiança que tinc en una de les ments més lúcides de l´independentisme català: l´Alfons López Tena. L'última del Santi Vila és proposar el retorn de la Guàrdia Civil a Figueres per amagar la seva total incapacitat com a alcalde per arreglar la problemàtica social que viu un dels barris més conflictius de la seva ciutat. Espanya, toros i Guàrdia Civil. Voleu dir que aquest és el canvi de CiU per Girona?

rubèn novoa i arranz. girona.

Diari de Girona, 12-10-2010

Tweet

Llegir més »

Salvem la nostra identitat

El primer negocio, y el mayor, es allanar a Catalunya

Conde-Duque de Olivares (1640)

A aquestes alçades de la nostra història no hauria de sorprendre a ningú el fet que l'Estat espanyol té com a missió principal anihilar una cultura i una llengua mil·lenàries del món occidental. Al llarg de la nostra història les eines de les que s'ha valgut Espanya per portar a terme aquest extermini cultural han estat diverses i més o menys descarades com la subtil instrucció als corregidors de Catalunya que ordenava: pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado, el Decret de Nova Planta de 1716, l'article VIII de la Reial cèdula de Carlos III de 1768 prohibint l'ensenyament del català a l'escola, política seguida per Franco en època contemporània a la qual se li va sumar la maniobra orquestrada pel dictador inspirada en la doctrina falangista de Jiménez Caballero (1938) de “hay que repoblar Cataluña de andaluces” i que va anar seguida d'una gran onada migratòria espanyola amb la finalitat de substituir una cultura per una altra. La llista d'atacs a la llengua catalana és llarga i molt variada però porta un clar objectiu final: la destrucció de la llengua i cultura catalanes i la uniformització cultural d'Espanya. Això només té un nom, genocidi.

El darrer atac a la llengua catalana és una de les perles de la sentència del Tribunal Constitucional al recurs de l'Estatut i així ho manifesta en la interpretació de l'article 35 sobre els drets lingüístics en l'àmbit de l'ensenyament i en l'anàlisi del 6.1 on diu que el castellà no pot deixar de ser també la llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament. Recordem que la llei de política lingüística en el seu article 20 del capítol III deixa clar que el català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l'ensenyament, en tots els nivells i les modalitats educatius i que els centres d'ensenyament de qualsevol grau han de fer del català el vehicle d'expressió normal en llurs activitats docents i administratives, tant les internes com les externes.

Després de tants anys de lluita per protegir la nostra llengua sobretot en l'àmbit educatiu, un dels punts clau per assegurar-ne la supervivència, a l'any 2010 hem fet un pas enrere. I què ens queda després de segles de menyspreu, de burla i d'intent d'extermini al nostre tresor més preuat? Com podem respondre quan el mateix Jefe del Estado ens escupia a la cara l'any 2001 i se'n reia de la història de Catalunya en dir que el castellà mai no fou la nostra llengua d'imposició, sinó de trobada. Ningú no fou mai obligat a parlar en castellà. Foren els pobles més diversos qui féreu seu, per voluntat llibèrrima, l'idioma de Cervantes?

Que ningú tingui cap dubte de que el català no està protegit; de fet, mentre formem part de l'Estat espanyol estarà en perill. El bilingüisme no existeix, dues llengües no poden conviure quan no tenen les mateixes garanties a nivell legal, quan se'ns exigeix als catalans l'obligació de conèixer el castellà i no el català. Aquest fenomen s'anomena diglòssia i acaba quan una llengua esborra del mapa a l'altra.

L'única garantia de supervivència és l'estat propi, que la llengua catalana sigui única llengua oficial a Catalunya i que també sigui llengua oficial a la Unió Europea. Mentrestant els partits catalans poden anar entomant la tempesta uniformitzadora espanyola amb lleis, decrets i d'altres pedaços que de ben segur que esperarà el TC amb els ganivets esmolats. Els nostres polítics no faran cap pas endavant cap a la independència, ja els va bé el genocidi i seguiran aguantant com si res, que pugui sortir un diputat espanyolista al Parlament parlant en castellà o callar quan el president de la més important institució esportiva del país utilitza el castellà en un congrés de penyes.

Però tinguem clara una cosa: si el català està en aquesta posició d'inferioritat, si la nostra llengua segueix trepitjada no és culpa d'Espanya, és només culpa nostra. Nosaltres permetem l'extermini; quants de nosaltres canviem d'idioma quan creiem que potser no ens entendran? Diem que ho fem per respecte quan el respecte hauria de començar per nosaltres mateixos i per la nostra llengua. No vindran de fora a protegir-nos-la. Ho hem de fer nosaltres sols i ara tenim una gran oportunitat: apostar per la independència, per l'estat propi i per fer del català l'única llengua oficial. No la deixem passar.

Tweet

Llegir més »

Volem o no volem la independència?

Quan l'eufòria al Parlament de Catalunya va esclatar després de l'aprovació de la llei que abolia les curses de braus, ningú ho deia però tothom sabia perfectament que aviat aquella alegria que suposava un pas endavant en la defensa dels animals quedaria en un no res. I és que a l'Espanya cavernícola no li ha fet gens de gràcia que esos separatistas del tercio norte intentin acabar amb la seva fiesta nacional. És per aquest motiu que la Defensora del Pueblo s'ha afanyat a interposar un recurs d'inconstitucionalitat contra aquesta llei. I el Tribunal Constitucional li donarà la raó, en això i en qualsevol aspecte que suposi dinamitar les minses competències que ens ha deixat aquell cop d'efecte al genocidi de la nostra nació conegut per tothom com la sentència de l'Estatut. Ara ja no ens deixen ni decidir si volem ser uns cafres com ells i seguir maltractant animals o si volem ser més civilitzats i fer lleis que els protegeixin de certes salvatjades.

La pregunta és, si no podem decidir com protegim els animals, com ens ho deixaran fer sobre altres qüestions de molta més transcendència. El dret a decidir en diuen alguns partits. A decidir què? A qui donem la medalla de la pesca de la Generalitat? Perquè poca cosa més tenim a dir sobre com gestionem casa nostra. La prepotència que porta implícita una ocupació militar és tan gran que dinamiten qualsevol intent d'autogestionar-nos; ells manen i nosaltres hem de callar mentre els nostres polítics s'entesten a fer-nos creure que el Parlament serveix per alguna cosa i que s'hi prenen decisions importants.

Quina sortida li queda a una nació que no pot decidir on posa un cementiri nuclear, com gestiona la immigració, quin sistema vol utilitzar per organitzar-se territorialment o per on vol fer passar el tren d'alta velocitat? La independència. I la necessitem ara, avui i no d'aquí deu o vint anys. I tot el que no sigui la independència, declarada democràticament pel Parlament de Catalunya no ens durà enlloc, només a un sentiment de frustració col·lectiva i a l'enfonsament en aquesta desgràcia que suposa ser una menystinguda i explotada colònia espanyola.

Volem o no volem la independència? Volem seguir sent l'últim reducte d'aquest imperi mesetari, caspós i amb tuf a naftalina perpetuant així el robatori i el genocidi cultural? Continuarem anant a demanar engrunes a Madrid amb la cua entre cames mentre veiem com creixen les herbotes a les obres d'un desdoblament de la N-II que no arribarà mai, o volem tenir un estat propi i deslliurar-nos de les cadenes espanyoles? La primera opció és la dels partits parlamentaris autoanomenats independentistes, nacionalistes, sobiranistes, la dels que proposen referèndums, drets a decidir i altres utopies fruit de la covardia, de la comoditat que suposa seure en un escó i pensar que qui dia passa any empeny. La segona opció és la de Solidaritat Catalana, la de la valentia i la determinació, la de qui creu que la independència no es demana sino que es pren i que s'ha de prendre ara perquè ara SI que toca.

Ja no es tracta només d'un tema econòmic, és essencialment un tema d'identitat i de dignitat nacional; ho hem de fer pels nostres avis i besavis que van deixar la seva vida per aconseguir una nació lliure però que no van arribar a veure mai. I ho hem de fer pels nostres fills i els nostres néts, per deixar-los un país millor del que ens hem trobat nosaltres. Perquè ells ja no hagin de ser independentistes.

Tweet

Llegir més »