No ens ho deixem perdre

Els catalans sembla que avancem a patacades. L'expansió de l'independentisme que vam poder visualitzar tots el 10-J amb més d'un milió de persones pels carrers de Barcelona va ser la reacció a la humiliació a la que va sotmetre el Tribunal Constitucional a la nostra nació,trepitjant el dret que tenim a existir lliurement com a país, negant-nos cap mena de finançament just o l'equiparació en drets i deures entre la nostra llengua i la llengua imposada.

A qui no li bull la sang quan analitza la situació en la que ens trobem? Un l'espoli fiscal insostenible o, millor dit, un  robatori a mà armada -recordeu que l'exèrcit espanyol és el garant de la unitat de l'estat- que ens impedeix sortir de la crisi econòmica en la que estem submergits sabent que si fóssim un estat independent podriem gestionar els nostres recursos i ser així un país capdavanter a la UE.

I tot això -expoli fiscal, retallades estatutàries- és només la punta de l'iceberg. Catalunya porta tres segles sotmesa a Espanya, des del moment en què Felip V va suprimir les institucions catalanes. El memorial de greuges és tant llarg i tant conegut por tots que no cal repetir-lo aquí però si que cal dir que hem arribat en una situació que no admet altra solució que la independència perquè seguir sotmesos a Espanya és permetre que el tumor mesetari se segueixi extenent fins que acabi amb una Catalunya mil·lenària. La substitució cultural és discreta però corrosiva, no tenim competències en immigració i per tant no podem obligar als immigrants a conèixer la nostra llengua ni la nostra història. Espanya ho sap i per això facilita que vinguin a Catalunya. Aquesta substitució cultural és la mateixa que va ordir Franco als anys 60, per exemple. 

Arribat aquest nivell de completa submissió i humiliació hem de dir que ara és el moment de tallar la corda que ens ofega i defensar la nostra pàtria, el nostre honor i la nostra llibertat. Els catalans estem preparats per assumir-ho malgrat hi hagi qui encara es pensa que no. Per tant ja no valen plantejaments polítics que impliquin el manteniment de l'statu quo ni que vinguin acompanyats per cants de sirena. Ha arribat l'hora del trencament i tots hem de treballar colze a colze i sense vacil·lacions per aconseguir-ho ja. D'altra banda, si aquest esforç no ens portés enlloc la frustració i el desgast per la feina feta en va seria tant gran que enfonsaria l'autoestima col·lectiva i ens submergiria en uns anys de depressió nacional molt difícils de superar.