Qui és oportunista?

Quan fallen els arguments, el debat d'idees resulta impossible i qui se sent atacat respon amb falàcies i amb atacs ad hominem. Així ha estat la sortida de militants de Convergència cap a Solidaritat Catalana, i la resposta a preguntes com el posicionament del partit sobre temes com el concert econòmic o la independència han obtingut com a resposta el més absolut dels silencis o comentaris del tipus "sou uns oportunistes" o "a CDC no ereu ningú i no se us trobarà a faltar" cosa que demostra que a la Casa Gran comencen a estar nerviosos.

Jo vaig entrar a Convergència l'any 2003 com a reacció a la formació del primer tripartit. Considerava una injustícia que el partit guanyador de les eleccions passés a l'oposició i que l'ombra del PSOE i per tant d'Espanya enfosquís  la Generalitat amb el suport dels independentistes(?) d'ERC. 

Vaig formar part del Secretariat d'Immigració, perquè humilment i dintre de les meves possibilitats -que eren poques en una sectorial el president de la qual, Àngel Colom no acceptava la discrepància-, perquè no volia que el partit fos absorbit per la correcció política que postula que els immigrants són els bons i nosaltres els dolents que ens aprofitem d'ells. De l'Àngel Colom i de l'Èric Bertan vaig rebre insults públicament al Facebook que m'acusaven de racista. 

També vaig formar part de l'executiva comarcal del Gironès i de la candidatura del Carles Puigdemont a les municipals, a la part baixa, a la pinya. Lluny d'aspirar a res, el què jo volia era treballar pel partit i sobretot pel meu país.

Vaig començar el meu camí quan CiU passava a l'oposició i ho vaig fer per principis i n'he sortit quan tot sembla indicar que guanyaran les eleccions, també per principis, perquè crec que estan enganyant als ciutadans quan venen fum fent certes propostes conegudes per tothom que són clarament inconstitucionals.

És per això que no puc acceptar que se'm titlli d'oportunista -ni a mi ni als que han fet com jo, quan en el moment en què tothom espera obtenir un rèdit dels seus anys de militància, quan hi ha gent esperant cadires i càrrecs, sobretot gent jove, militants de  la JNC -de la qual també vaig formar part fins a la meva "jubilació", jo marxi. Sé que ho faig per la porta del darrere, per clares desavinences amb el partit per culpa de declaracions i posicionaments de la seva direcció nacional i per la manera que tenen de tractar a la militància de la qual només se'n recorden quan s'han d'anar a enganxar cartells. Però és que per mi la defensa de Catalunya i de la seva llibertat passa per davant d'un partit, dels seus membres i dels càrrecs que puguin oferir.

La Casa Gran s'està convertint en un loft on només hi caben autonomistes i aspirants a càrrec. Els independentistes s'hi troben cada cop més incòmodes. La fuga és imparable i ells ho saben.



Tweet